S’ha estirat més el braç que la màniga en el consum de salut?
De l’esbombada “bombolla sanitària” a un canvi de paradigma en l’atenció de la salut
Josep ClusaPsiquiatra
A partir del final de la segona guerra mundial, durant les darreres dècades d’hegemonia de les polítiques socialdemòcrates, va produir-se un canvi de model social que va conduir (“estirant més el braç que la màniga”?) a instituir un servei públic de salut universal, força accessible i equitatiu i d’alta qualitat. Al nostre país, amb posterioritat, després de la instauració d’un règim democràtic, vam arribar a dotar-nos d’un sistema sanitari i de previsió social homologable a nivell europeu, superior sense dubte al nord-americà pel que fa a l’atenció de la salut de la majoria de la població.
El desenvolupament d’un pensament i d’uns programes orientats a avançar en la satisfacció dels valors i dels drets de ciutadania, d’entre els quals els referents a la salut ha donat lloc a que actualment, en el curs de la crisi-fallida del nostre model econòmic i social, aquest progres s’hagi volgut equiparar interessadament a una bombolla, en aquest cas sanitària, similar a la del totxo. I així, els òrgans de govern lliberal-populars no s’han cansat de denunciar que la “gente demana massa medicines”, “acudeix sense raons justificades a urgències dels grans hospitals”, etc… com demanava també, s’ha dit, sense bon criteri i mesura hipoteques a bancs i caixes d’estalvi.
I efectivament, el cost i la despesa sanitària tendeixen a incrementar-se en el curs de la millora de les expectatives pel que fa a l’esperança de vida i dels avenços tecnològics en el camp de la salut. Com il·lustració recullo algunes dades significatives facilitades pel Servei Català de la Salut (Pla de Salut 2011-2015. Generalitat de Catalunya):
Els canvis sociodemogràfics que s’estan produint permeten dibuixar un nou escenari poblacional. El segment de població que experimentarà un major creixement serà el de majors de 65 anys, que passarà del 16’5% el 2010 al 21’6% el 2030.
Les dades recollides per l’Institut Català de la Salut (ICS) indiquen que el 33’7% de la població catalana pateix d’una o més malalties cròniques, que en el cas de la població de més de 64 anys aquest percentatge arriba fins el 75’8.
Aproximadament el 40% dels majors de 45 anys pateixen malalties cròniques, suposant el seu tractament el 75% de la despesa sanitària total…posant en risc la sostenibilitat del sistema.
El patró de la malaltia i el perfil del pacient crònic respon majoritàriament a un malalt amb comorbiditat (pluridiagnosticat), de més de 65 anys, polimedicat, amb dependència i fràgil clínicament. Provocant a hores d’ara una elevada demanda de serveis, especialmente els hospitalaris i urgents, i un elevat cost.
En el període 1994-2006 els trastorns que han experimentat un creixement més important han estat la depressió i/o ansietat,el colesterol elevat, la pressió alta entre els homes i les varices entre les dones.
…Més enllà de resoldre els reptes que plabteja la cronicitat al sistema sanitari català, és una oportunitat per a millorar el model assistencial actual en la seva globalitat… cap a un model integral i integrat d’atenció al ciutadà i les seves necessitats de salut i socials…el sistema sanitari i social s’ha de transformar per adaptar-se proactivament a la condició del ciutadà en cada estadi de la seva trajectòria vital.
Com finançar aquesta despesa/cost amb tendència a un increment progressiu? La resposta és comprensiblement complexa i molt diferent segons es plantegi des de la defensa del servei públic de salut o des de la defensa de la gestió i propietat privada d’aquest servei. En tot cas la situació a la qual s’ha arribat, amb elevats graus d’ineficiència, despesa consumista (medicamentalització!) i corrupció en la gestió públic/privada dels serveis de la xarxa sanitària, planteja l’oportunitat i la conveniència d’impulsar i aprofundir un canvi de model, amb la consolidació d’un servei nacional de salut universal, orientat realment a la prevenció, en especial de les situacions de risc, a la educació en salut, a la desmedicalització, a l’apoderament des del recolzament a la participació dels professionals i ciutadans. Un apoderament que reforça l’estat no com un òrgan benefactor sinó com la institució garant dels drets de la ciutadania a aquest bé universal que constitueix la salut.
D’acord amb això, s’hauria de reorientar la política fiscal i d’impostos i hauria de forçar-se la intervenció de l’estat, aquest estat que es diu en fallida, que estaria exhaust, diuen, per l’excés consumista i per “estirar més el braç que la màniga”… Quan el percentatge del PIB destinat a sanitat estava dins la franja baixa entre els països europeus, la ideologia i la cultura consumista s’havia introduït en el “mercat de la salut” i, sobre tot, quan es considera que “la salut és un bé privat que no depèn de l’Estat” (i els determinants socials de la salut dels epidemiòlegs i salubristes?), com declarava a la premsa un conseller. I especialment quan s’aconsella “facis vostè d’una mútua” per fer més sostenible el sistema. Un sistema que cada vegada més sembla orientar-se a una diferenciació entre una medicina pública per les capes més desfavorides de la població i els tractaments més cars i tecnològicament complexes, i una medicina privada per els més benestants, entre els quals els turistes sanitaris d’alt nivell de renda; un pool turístic de la salut al costat del pool del joc, la prostitució i l’evasió de capitals?
Josep ClusaPsiquiatra A partir del final de la segona guerra mundial, durant les darreres dècades d’hegemonia de les polítiques socialdemòcrates, va produir-se un canvi de model social que va conduir (“estirant més el braç que la màniga”?) a instituir un servei públic de salut universal, força accessible i equitatiu i d’alta qualitat. Al nostre país, amb posterioritat, després de la instauració d’un règim democràtic, vam arribar a dotar-nos d’un sistema sanitari i de previsió social homologable a nivell europeu, superior sense dubte al nord-americà pel que fa a l’atenció de la salut de la majoria de la població.
El desenvolupament d’un pensament i d’uns programes orientats a avançar en la satisfacció dels valors i dels drets de ciutadania, d’entre els quals els referents a la salut ha donat lloc a que actualment, en el curs de la crisi-fallida del nostre model econòmic i social, aquest progres s’hagi volgut equiparar interessadament a una bombolla, en aquest cas sanitària, similar a la del totxo. I així, els òrgans de govern lliberal-populars no s’han cansat de denunciar que la “gente demana massa medicines”, “acudeix sense raons justificades a urgències dels grans hospitals”, etc… com demanava també, s’ha dit, sense bon criteri i mesura hipoteques a bancs i caixes d’estalvi.
I efectivament, el cost i la despesa sanitària tendeixen a incrementar-se en el curs de la millora de les expectatives pel que fa a l’esperança de vida i dels avenços tecnològics en el camp de la salut. Com il·lustració recullo algunes dades significatives facilitades pel Servei Català de la Salut (Pla de Salut 2011-2015. Generalitat de Catalunya):
Els canvis sociodemogràfics que s’estan produint permeten dibuixar un nou escenari poblacional. El segment de població que experimentarà un major creixement serà el de majors de 65 anys, que passarà del 16’5% el 2010 al 21’6% el 2030.
Les dades recollides per l’Institut Català de la Salut (ICS) indiquen que el 33’7% de la població catalana pateix d’una o més malalties cròniques, que en el cas de la població de més de 64 anys aquest percentatge arriba fins el 75’8.
Aproximadament el 40% dels majors de 45 anys pateixen malalties cròniques, suposant el seu tractament el 75% de la despesa sanitària total…posant en risc la sostenibilitat del sistema.
El patró de la malaltia i el perfil del pacient crònic respon majoritàriament a un malalt amb comorbiditat (pluridiagnosticat), de més de 65 anys, polimedicat, amb dependència i fràgil clínicament. Provocant a hores d’ara una elevada demanda de serveis, especialmente els hospitalaris i urgents, i un elevat cost.
En el període 1994-2006 els trastorns que han experimentat un creixement més important han estat la depressió i/o ansietat,el colesterol elevat, la pressió alta entre els homes i les varices entre les dones.
…Més enllà de resoldre els reptes que plabteja la cronicitat al sistema sanitari català, és una oportunitat per a millorar el model assistencial actual en la seva globalitat… cap a un model integral i integrat d’atenció al ciutadà i les seves necessitats de salut i socials…el sistema sanitari i social s’ha de transformar per adaptar-se proactivament a la condició del ciutadà en cada estadi de la seva trajectòria vital.
Com finançar aquesta despesa/cost amb tendència a un increment progressiu? La resposta és comprensiblement complexa i molt diferent segons es plantegi des de la defensa del servei públic de salut o des de la defensa de la gestió i propietat privada d’aquest servei. En tot cas la situació a la qual s’ha arribat, amb elevats graus d’ineficiència, despesa consumista (medicamentalització!) i corrupció en la gestió públic/privada dels serveis de la xarxa sanitària, planteja l’oportunitat i la conveniència d’impulsar i aprofundir un canvi de model, amb la consolidació d’un servei nacional de salut universal, orientat realment a la prevenció, en especial de les situacions de risc, a la educació en salut, a la desmedicalització, a l’apoderament des del recolzament a la participació dels professionals i ciutadans. Un apoderament que reforça l’estat no com un òrgan benefactor sinó com la institució garant dels drets de la ciutadania a aquest bé universal que constitueix la salut.
D’acord amb això, s’hauria de reorientar la política fiscal i d’impostos i hauria de forçar-se la intervenció de l’estat, aquest estat que es diu en fallida, que estaria exhaust, diuen, per l’excés consumista i per “estirar més el braç que la màniga”… Quan el percentatge del PIB destinat a sanitat estava dins la franja baixa entre els països europeus, la ideologia i la cultura consumista s’havia introduït en el “mercat de la salut” i, sobre tot, quan es considera que “la salut és un bé privat que no depèn de l’Estat” (i els determinants socials de la salut dels epidemiòlegs i salubristes?), com declarava a la premsa un conseller. I especialment quan s’aconsella “facis vostè d’una mútua” per fer més sostenible el sistema. Un sistema que cada vegada més sembla orientar-se a una diferenciació entre una medicina pública per les capes més desfavorides de la població i els tractaments més cars i tecnològicament complexes, i una medicina privada per els més benestants, entre els quals els turistes sanitaris d’alt nivell de renda; un pool turístic de la salut al costat del pool del joc, la prostitució i l’evasió de capitals?
No hay comentarios:
Publicar un comentario