L' ICS molt millor de lo que voldria la Generalitat

L’ICS, molt millor del que voldria la Generalitat
Alfons Quintà
Les dades de la ben oficial Central de Resultados mostren que, malgrat les retallades i els despietats atacs rebuts des de la pròpia conselleria, l’Institut Català de la Salut (ICS) continua sent tan bo, o millor, que els centres concertats de gestió privada, afavorits per l’actual Generalitat. El treball només es refereix a l’assistència hospitalària. No entra a analitzar la primària.
El conseller de la Generalitat Boi Ruiz confiava que les dades acabades de donar a conèixer per aquell organisme, adscrit al seu departament, afavorissin la seva política de destrucció de la sanitat pública de la qual l’ICS n’és el paradigma, junt amb els seus vuit hospitals i els seus centenars de Centres d’Atenció i Primària. No ha estat així. El tret ha sortit per la culata.
La comparació patia vicis greus. Per exemple, en ser la peça clau de la sanitat pública catalana, l’ICS té l’obligació d’assumir les activitats més complexes ( i per tant més cares) així com les poc freqüents (o sigui poc rendibles) però en casos de vida o mort, com les cambres isobàriques per a submarinistes que no hagin efectuat bé la descompressió.
L’àmbit públic i el privat estan subjectes a comptabilitats diferents. El públic té un major grau de control. Per això ara se'l vol suprimir. En canvi, la privada té menors controls. És lògic que Mas, Ruiz i els seus amics propietaris o gestors privats vulguin esmicolar i privatitzar la pública.
La delirant política de la Generalitat en contra de l’ICS, s’explica per l’actitud de Mas en favor dels clans de la sanitat privada. Uns clans sempre amatents a les necessitats econòmiques del seu partit. Que els hi costi tant i que s’hagi pogut portar Josep Prat a la dimissió els posa frenètics.
Tot plegat comporta una política deliberada de destrucció de l’ICS. Temeràriament i injustament se li va arribar aplicar l’eslògan franquista “Un, gran i lliure”, quan la recerca de franquistes o exfranquistes podria donar més bons resultats a la Generalitat que no pas a l’ICS. La denigració deliberada de l’ICS ha estat una vil constant de la Generalitat de Mas. Ara Mas, Ruiz i els seus clans somniaven en dades objectives que avalessin el seu apriorisme interessat.
Imaginem-nos que un ministre de l’Interior espanyol es passés el dia criticant a la Guàrdia Civil i elogiant la seguretat privada. Afegim a aquesta situació imaginària que un organisme del propi Estat espanyol fes un informe que deixés millor a la Guàrdia Civil que a la seguretat privada.
Això és el ha passa realment en la sanitat pública catalana, que dia rere dia està retallada, injuriada, infamada i menystinguda pels que tenen el deure de protegir-la i millorar-la. El seu deure institucional seria fer tot el contrari. Està tan clar com que un ministre de l’ Interior ha de defensar la Guàrdia Civil.
A més, no afirma l’actual i vigent pla de salut de Catalunya (2011-2015), presentat i aplaudit per Mas a Sitges, el passat novembre, que ja teníem una sanitat “bona i barata”? Es mentia aleshores o es fa ara? O és que els clans de torn la volen més cara i amb més desori, fites malignes que ja s’estan assolint?
El 'Diario Médico'
El treball donat a conèixer per la Central de Resultats és molt detallat. Eldebat.cat pensava publicar-ne una anàlisi. Ja ho ha fet avui el Diario Médico. La seva corresponsal a Barcelona, Carmen Fernández, signa una magnífica crònica titulada “La Central de Resultados confirma que el ICS no es peor”.  
Carmen Fernández afirma que el bon resultat hospitalari del grup format a l’entorn de l’ICS “es dóna malgrat la campanya de desprestigi a la qual venen estant sotmesos des de dintre i des de fora del govern autonòmic”.
En efecte, hi ha una grollera campanya contra tot l’ICS des de la Generalitat i per part dels mitjans de comunicació en mans d’aquesta, així com dels subvencionats i progovernamentals, com La Vanguardia. Avui aquest diari publica un editorial que dóna a entendre que els empresaris catalans es moren de ganes de sumar-se a la mutant campanya de Mas en favor d’un concert econòmic o d’un pacte fiscal o lo que sigui. Aquest diari digital ja en va informar, de manera veraç, precisant que la majoria d’empresaris –com de treballadors o d’aturats– estan essencialment preocupats per la crisi i l’evident estancament econòmic. Fem una enquesta, al carrer, en un mercat o on sigui?
Les retallades vingueren després
Les dades sanitàries es van recollir abans de les grans retallades sanitàries, dutes a terme en la segona meitat del 2011. En el 2012 el descens d’activitat i l’augment de les llistes d’espera seran majors.
Això no obstant, algunes dades concretes són sorprenents. Per exemple, la d’hospitalització potencialment evitable. En casos no arriba a un u per cent el nombre d’usuaris ingressats dels que es creu que podien no haver-ho estat.
En canvi, a l’inefable Hospital Sant Jaume de Calella, membre del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSSC), antic Consorci Hospitalari de Catalunya, arriba a un increïble 23,8 per cent el nombre d’usuaris que foren ingressats podent no haver-ho estat i, aquí està una possible clau, amb el seu ingrés pagat després amb diner públic a aquell centre concertat. Hi ha hospitals concertats dels que costa imaginar que es doni d’alta a algú un divendres. Si s’espera a dilluns seran dos dies més facturats. En un hospital de l’ICS això no tindria sentit.
Les entitats hospitalàries citades abans, com tot el Maresme, estan marcades pel poder i les pràctiques de Ramon Bagó, exalcalde CiU de Calella i amic personal de Jordi Pujol.
Respecte a l’ Hospital Clínic de Barcelona cal destacar que el seu director de Qualitat, Antoni Trilla, és també president de l’Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut de la Generalitat, on està inscrita l’Agència de Resultats. Incompatibilitat s’escriu potser amb h?
Així, ai las, respecte al Clínic destaca que es deixa al marge el ben seu Barnaclínic, entitat totalment privada i de factures colossals. Tampoc apareix la seva “Transplant Services Foundation”.
A la vegada, no queda clar si es comptabilitzen tots els ingressos públics que percep el Clínic, no solament els serveis que factura al Servei Català de Salut.
Fins fa poc, i potser encara ara, el Clínic rebia catorze milions d’euros a l’any de la Diputació de Barcelona. En el moment en que fou traspassat de l’Estat a la Generalitat, gener del 2008, es convingué que percebria grans quantitats anuals, crec que 65 milions d’euros a l’any, per posar el seu dèficit a zero.
Un dia m’agradà reproduir com ara fa quatre anys es va dir i celebrar que aquella transferència era un gran bé per Catalunya. Ara sembla que serà un gran bé per al seu privatitzador director, Josep M. Piqué. Ja vaig exposar que CDC vol que aquesta privatització d’un bé públic per antonomàsia sigui duta a terme mitjançant la llei d’acompanyament –una nova llei òmnibus– del proper pressupost. Per tant, dintre de pocs mesos.
Josep M Piqué està molt vinculat al temible home fort del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Aubia. D’entrada la privatització, encara que sigui usant la fórmula d’una Fundació, sembla una aberració jurídica. En tot cas estan treballant en el tema un exèrcit d’advocats. El govern en dirà alguna cosa, algun dia, al Parlament? En tot cas, els diputats tenen la possibilitat – trista per a la democràcia– de llegir aquest diari digital. Preferiríem informar de bons debats parlamentaris, però Londres queda massa lluny.
Malament per a Boi Ruiz
No hi ha dubte de què Boi Ruiz hagués volgut trobar dades que desacreditessin a l’ICS, màxima encarnació de la sanitat pública catalana. No ha estat així. Ruiz haurà de continuar usant la imaginació. Haurà de tenir present que la molt bona anàlisi de Carmen Fernández pot acabar sent una primera clatellada, seguida d’altres. Farem el que podrem.
En un país normal, amb polítics de veritat, que pensessin només –o prioritàriament, o una mica– en l’ interès social general, dades com les ara aparegudes podrien portar a una inflexió, a un canvi de rumb. Si l’avi patró d’Artur Mas hagués evitat aquest tipus de raonament, en ocasió de mal temps, o d’una avaria, potser no hagués viscut tants anys. El seu nét és diferent, per desgràcia seva i de tots nosaltres.